Temps aproximat de lectura: 1 minut
No se sap ben bé perquè, però d’una manera intrínseca assumim que les paraules es diuen tal com s’escriuen i amb el seu significat. Sincerament opino que això es un error. M’explicaré. Jo per exemple sóc un noi d’una certa edat, amb el cabell curt i ulleres. I no per aquest motiu la gent em diu “Ei noi-de-certa-edat-amb-cabell-curt-i-ulleres, com va el matí?”, sinó que en canvi em diuen “Ei Dídac, com va el matí?”. A això em refereixo precisament. Si les persones, i els objectes tenen un nom indistintament de la seva aparença o funció, perquè les paraules no poden tenir-ne? En el cas d’una persona es posa el nom poc abans o després de néixer. En tot cas, és molt abans de determinar-ne la seva aparença o personalitat. En el cas dels objectes, es bategen en el moment en que s’ha determinat la seva funció i s’ha trobat un nom escaient.
Per tant crec que hauríem de tenir una llista de noms, amb els que anar batejant les noves paraules. Essent realistes, ja arribem tard a canviar noms com televisió, o tovallola, així que ens haurem de conformar amb paraules de nova creació. D’aquesta manera, hauríem de tenir una llista preparada, per cada cop que surti una paraula, poder-la batejar amb una altra. Així crearíem una nova divisió de les paraules: les paraules nom i les paraules cosa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario