Assaig sobre la naturalesa del pessimisme

Temps estimat de lectura: 2 minuts i mig


Al llarg d’aquest petit assaig, intentarem quantificar la diferencia entre els pessimismes i els optimismes passius.

Com a primer postulat podríem afirmar que les bones opcions –a partir d’ara faré servir “opció” com a sinònim de “possibilitat”, “característica” o “circumstancia”- acostumen a venir de forma inesperada, per la qual cosa podem deduir que esperar bones opcions no és productiu ja que aquestes es produiran quan no s’esperen, de manera que seria una frustració del propi optimisme. Aquesta primera idea ja desfà el concepte que molts tenen de l’optimisme.

Deixeu-me, doncs, fer una nova definició de les paraules optimisme i pessimisme, ja que a dia d’avui, la definició del diccionari s’allunya bastant de l’ús que en fem. L’optimisme es esperar i creure que passaran coses bones. Que davant de diferents possibles resultats en una situació, trobarem el bo, o un dels bons. El pessimisme, per altra banda es viure en la convicció de que en una mateixa situació, obtindrem els pitjor dels resultats.

Arribat aquest moment, posem-nos una mica matemàtics tots plegats. Dibuixem en un paper una línia que vagi de 0 a 100. Situem el resultat neutre en el centre, sobre el 50. Se’ns planteja una situació qualsevol. El pessimista, situarà les seves expectatives sobre el 0. L’optimista, en canvi, les situarà en qualsevol punt entre el 50 i el 100. La mitja aritmètica, per tant, serà qualsevol punt entre el 0 i el 50.  Així doncs, podem afirmar que:

                1 pessimista + 1 optimista = ½ pessimista

Què passa en el moment d’afegir optimisme a la fórmula? En primer lloc, estem parlant en termes utòpics, ja que es molt difícil trobar en un conjunt mes persones tanta esperança descompensada. Però però no desestimar el mètode científic, plantegem-nos la hipòtesi de que ens trobem 2 optimistes al costat d’un pessimista, han d’arribar a l’hospital, i l’única manera que tenen d’arribar es amb un taxi. No tots creuen que el taxi arribi a temps. El pessimista (en endavant P) es situa en el punt 0 de la línia. Els optimistes (O1 i O2) se situen en punts dispersos entre el 50 i el 100%. Això ho podem traduir en:

                P: No arribarà el taxi a temps i em rebentarà l'apèndix
                O1: El taxi arribarà a temps de sobra, el conduirà una taxista, i em donarà el seu telèfon
                O2: El taxi arribarà just, però el taxista serà metge i em podrà operar al cotxe

En qualsevol cas, i obviant el fet sorprenent de que tres persones pateixin simultàniament en el temps i l’espai un atac d’apendicitis, els números ens criden un altre cop. O1 i O2 es conformen amb qualsevol expectativa entre el 50% i el  100%. Assumim una mitja de 75%. P espera 0%.

                (75 + 75 + 0) / 3  = 50%

Acabem de demostrar de manera irrefutable que el pessimisme té el doble de pes que l’optimisme. Dit d’altre manera, home pessimista val per dos.

Paraules nom i paraules cosa

Temps aproximat de lectura: 1 minut

No se sap ben bé perquè, però d’una manera intrínseca assumim que les paraules es diuen tal com s’escriuen i amb el seu significat. Sincerament opino que això es un error. M’explicaré. Jo per exemple sóc un noi d’una certa edat, amb el cabell curt i ulleres. I no per aquest motiu la gent em diu “Ei noi-de-certa-edat-amb-cabell-curt-i-ulleres, com va el matí?”, sinó que en canvi em diuen “Ei Dídac, com va el matí?”. A això em refereixo precisament. Si les persones, i els objectes tenen un nom indistintament de la seva aparença o funció, perquè les paraules no poden tenir-ne? En el cas d’una persona es posa el nom poc abans o després de néixer. En tot cas, és molt abans de determinar-ne la seva aparença o personalitat. En el cas dels objectes, es bategen en el moment en que s’ha determinat la seva funció i s’ha trobat un nom escaient.

Per tant crec que hauríem de tenir una llista de noms, amb els que anar batejant les noves paraules. Essent realistes, ja arribem tard a canviar noms com televisió, o tovallola, així que ens haurem de conformar amb paraules de nova creació. D’aquesta manera, hauríem de tenir una llista preparada, per cada cop que surti una paraula, poder-la batejar amb una altra. Així crearíem una nova divisió de les paraules: les paraules nom i les paraules cosa.