Feia ja un parell d’anys que no sortia de casa meva i agafava el tren per anar a Barcelona. Els motius no venen al cas ara, però ja els explicaré més endavant, en un altre relat. De tota manera, entendreu que després de passar l’últim 7,69% de la meva vida sense trepitjar la capital catalana –visc a uns 30 minuts en transport públic- i d’haver estudiat i treballat allà durant un 61,54%, aquesta oportunitat es presentava com quelcom important i s’havia de preparar bé. I així ho vaig fer: a la motxilla vaig posar el llibre de lectura del moment- tan decebedor dolent que no diré el títol- i a la butxaca algunes monedes. Sabia que en algun moment entre els transbordaments de metro trobaria algun music brillant tirat en una cantonada fent meravelles amb instruments improvisats fets amb materials trets – probablement- d’un contenidor. Així doncs vaig preparar unes quantes monedes de diferent pes i gruix per a poder pagar adequadament l’actuació de l’artista que em trobés.
Vull ressaltar que mai he donat diners a cap músic del carrer. Però no és culpa seva, que alleugereixen aquells transbordaments, llargs, bruts, plens de gent i olor de “l’aigua-és-massa-cara-millor-guardar-la-per-a-les-llenties-que-per-a-la-dutxa”, ni tampoc meva, pobre de mi. El problema és que jo sempre portava una targeta de dèbit o crèdit a sobre enlloc de monedes. Per descomptat podria responsabilitzar-me d’això, però és molt més fàcil, còmode i útil per a aquest relat culpar al pecador original: el “Club Super 3”. Per als lectors de fora de Catalunya o amb certa distancia generacional, deixeu-me aclarir que es tractava d’un programa infantil que ocupava les ments de la majoria de nens totes les tardes i caps de setmana.. En un principi semblava innocent, però hi havia, i segurament encara hi ha –no veig programes infantils per por a que em venguin una casa- una increïble teranyina darrere d’una cortina de guants voladors i faxos sense cables.
Deixeu-me explicar millor aquest punt. La cosa funcionava més o menys així: el nen es volia fer soci, els pares pensaven que tant se val, és pràcticament gratis –s’havia de pagar per l’emissió del carnet- i feien al nen soci. Immediatament després, et feien saber, amablement, que l’entitat bancaria “La Caixa” t’oferia un compte d’estalvis lliure de despeses per ser soci del Club Super 3. Al cap de poc temps –en el meu cas tenia 12 anys- em van oferir una targeta de dèbit! Era gratuïta, així que la vaig acceptar.
Arribat aquest punt m’agradaria que dediquéssiu uns instants en reflexionar en les similituds entre el grup “Club Super 3 – La Caixa” i les guerrilles de Sud-àfrica. Sense adonar-me’n, entre un episodi de “Bola de drac” i un altre de “Doraemon” m’havien convertit en un dels famosos nens-soldat de l’exèrcit del Super 3. Als 12 anys ja em tenien caçat, i d’alguna manera, han aconseguit que 14 anys després, continuï tenint aquesta targeta.
Mentre feia totes aquestes reflexions havia arribat a la parada de plaça Catalunya i caminava per una dels túnels fins a la sortida que em convenia. Uns metres més enllà, vaig veure un home que tocava algun tipus de percussió sobre el que semblava un cubell de pintura buit posat cap per abaix. Em vaig treure els auriculars per poder-lo escoltar. Prometia molt aquell home. Normalment com més senzill és l’instrument, més virtuós el músic –això és especialment cert entre els músics de carrer-, així que vaig posar-me la ma a la butxaca per agafar alguna moneda mentre m’acostava.
Aquell home era l’excepció que confirma la norma. No només no tenia la menor idea del que estava fent, ni del que hauria d’estar fent, sinó que colpejava indiscriminadament el cubell de pintura fent un so molt més proper al soroll que a la música. Vaig decidir passar de llarg, tornar a guardar la moneda i ingressar-la al meu compte de La Caixa.
ETS GRAN DÍDAC! SEGUEIX FENT RELATS! TU SI QUE PROMETS!
ResponderEliminar