Patacada! Altre cop, com cada dia en sortir de casa, una patacada. Vos pensareu que alguna rajola escapçada o lleugerament aixecada era l’artifici de la meva patinada matinal. O potser el mal averany d’alguna de les dones que havien marxat corrents de la meva vida, carregant dins el seu moneder uns quants cabells cada cop mes blancs i els espais que abans ocupaven els buits de les meves camises. Ves a saber, tal vegada una voluntat malaltissa d’assentar une costums de vida en el tron de la mandrosa rutina.
Es plausible pensar que vos, fent us de la intel·ligència que us suposo, hagueu valorat totes aquestes possibilitats. Em sap greu però; res mes lluny de la realitat. La meva patacada matinal es deu simple i purament a l’atzar. Es possible que us costi d’acceptar una afirmació com aquesta. Però el cert es que la meva vida, a diferencia de la resta de vides, no es basa en la relació causa-efecte, sinó tan sols en una successió atzarosa de fets.
Arribat aquest punt en que hem establert una certa complicitat entre vos i jo –coneixeu el meu secret més íntim- no puc evitar sentir-me temptat d’esperar una certa curiositat per part vostra, que us faci seguir llegint la resta del relat. Per altra banda, la paciència que heu demostrat fins ara, us fa mereixedor del tractament de “estimat lector”. Doncs bé, ara que ja sabeu qui sóc, o més aviat com sóc, podríem començar, si us sembla be.
El meu és el relat d’un dia qualsevol. Tots els dies son vulgars quan hom saps que el seu discórrer està subjecte a la voluntat de la sort. Però aquest que us explicaré és especial.
“Aquí té el cafè”
Així va començar la meva conversa amb aquella dona. Aparentment innocent, sobretot venint de la cambrera d’un bar. Però res és del tot innocent quan es deixa a mans d’aquesta flor plena de punxes que és l’atzar.
Tenia el costum de prendre un cafè cada dia a les 6 de la tarda en el mateix bar. Una persona com jo, de ben segur hi coincidireu, necessita crear-se una rutina perquè la vida sigui més suportable i un xic menys imprevisible. Però aquella frase va ser el desencadenant d’una sèrie de successos que em van marcar per la resta del dia.
Tan aviat com deixava el cafè a la taula, va seure al meu costat.
- Acabo de plegar
- La jornada o deixa la feina?
- No home no, la jornada. Aquestes coses tenen per a mi un toc entre agradable i desgraciat. Plegar significa que queda menys per a tornar a començar. Ja sap, som esclaus de les conseqüències. – va esclafir en una petita rialla relaxada.
- No tothom, no cregui. Miri, jo, no conec la causalitat, la meva vida es basa en la sort. Millor diguem-ne, atzar.
- Que diu ara! Quina sort doncs, no sap com l’envejo.
- No cregui, crea una inseguretat que es fa difícil de portar…
- Li posaré un exemple del que li vull dir. Veu aquest senyor d’aquí al costat?
- El que encén la cigarreta?
- Aquest. En el moment que encén la cigarreta, està determinant un futur càncer de pulmó, si un dia ha de tenir un fill, potser decideix o no deixar de fumar per ser un bon exemple per al seu fill, cosa que sens dubte li provocarà mals humors i discussions amb la seva dona. Per altra banda, aquesta cigarreta que s’encén es conseqüència de l’anterior que va encendre, i causa de la següent. I tot i en el cas de que aquesta fos la primera, es possible que algun accident aquest matí, com per exemple relliscar sobre una rajola mal posada sigui la causa de que ara estigui embrutant els seus pulmons.
- Però això no treu que…
- El que vull dir es que cada fet genera una pròpia cadena de fets que s’anirà repetint eternament i que, lluny d’esvair-se, s’anirà fent mes gran a mida que interactuï amb les altres cadenes de successos.
Sembla ser que la meva cara de consternació la va preocupar i la noia va abaixar el ritme.
- Miri, li posaré un altre exemple – es va acostar al senyor subjecte del nostre estudi i en veure que apagava la cigarreta li va deixar anar- per què l’apaga?
- No m’agrada fumar sol.
- I doncs? Perquè és com si només estigués fumant?
L’home es va quedar entre sorprès i pensatiu. Reflexionant sobre les conseqüències que tenia aquella frase. Era possible que aquella dona li hagués recalcat tot allò d’estúpid que té el vici de fumar? No acabava d’escopir-li a la cara que fumava per ocultar a la gent precisament els complexes que havia adquirit estant amb gent?
- Veus? Aquell home s’està replantejant la seva afició al tabac. D’aquesta manera, he trencat una de les cadenes, però n’he creat d’altres. Es un esclau com tots nosaltres, excepte tu.
- Ben mirat, potser si.
Aquella nit vaig dormir al costat d’un cos calent però l’atzar va voler que aquella noia abandonés el bar, pujant per una inacabable enfiladissa d’escales de causalitat.
Es plausible pensar que vos, fent us de la intel·ligència que us suposo, hagueu valorat totes aquestes possibilitats. Em sap greu però; res mes lluny de la realitat. La meva patacada matinal es deu simple i purament a l’atzar. Es possible que us costi d’acceptar una afirmació com aquesta. Però el cert es que la meva vida, a diferencia de la resta de vides, no es basa en la relació causa-efecte, sinó tan sols en una successió atzarosa de fets.
Arribat aquest punt en que hem establert una certa complicitat entre vos i jo –coneixeu el meu secret més íntim- no puc evitar sentir-me temptat d’esperar una certa curiositat per part vostra, que us faci seguir llegint la resta del relat. Per altra banda, la paciència que heu demostrat fins ara, us fa mereixedor del tractament de “estimat lector”. Doncs bé, ara que ja sabeu qui sóc, o més aviat com sóc, podríem començar, si us sembla be.
El meu és el relat d’un dia qualsevol. Tots els dies son vulgars quan hom saps que el seu discórrer està subjecte a la voluntat de la sort. Però aquest que us explicaré és especial.
“Aquí té el cafè”
Així va començar la meva conversa amb aquella dona. Aparentment innocent, sobretot venint de la cambrera d’un bar. Però res és del tot innocent quan es deixa a mans d’aquesta flor plena de punxes que és l’atzar.
Tenia el costum de prendre un cafè cada dia a les 6 de la tarda en el mateix bar. Una persona com jo, de ben segur hi coincidireu, necessita crear-se una rutina perquè la vida sigui més suportable i un xic menys imprevisible. Però aquella frase va ser el desencadenant d’una sèrie de successos que em van marcar per la resta del dia.
Tan aviat com deixava el cafè a la taula, va seure al meu costat.
- Acabo de plegar
- La jornada o deixa la feina?
- No home no, la jornada. Aquestes coses tenen per a mi un toc entre agradable i desgraciat. Plegar significa que queda menys per a tornar a començar. Ja sap, som esclaus de les conseqüències. – va esclafir en una petita rialla relaxada.
- No tothom, no cregui. Miri, jo, no conec la causalitat, la meva vida es basa en la sort. Millor diguem-ne, atzar.
- Que diu ara! Quina sort doncs, no sap com l’envejo.
- No cregui, crea una inseguretat que es fa difícil de portar…
- Li posaré un exemple del que li vull dir. Veu aquest senyor d’aquí al costat?
- El que encén la cigarreta?
- Aquest. En el moment que encén la cigarreta, està determinant un futur càncer de pulmó, si un dia ha de tenir un fill, potser decideix o no deixar de fumar per ser un bon exemple per al seu fill, cosa que sens dubte li provocarà mals humors i discussions amb la seva dona. Per altra banda, aquesta cigarreta que s’encén es conseqüència de l’anterior que va encendre, i causa de la següent. I tot i en el cas de que aquesta fos la primera, es possible que algun accident aquest matí, com per exemple relliscar sobre una rajola mal posada sigui la causa de que ara estigui embrutant els seus pulmons.
- Però això no treu que…
- El que vull dir es que cada fet genera una pròpia cadena de fets que s’anirà repetint eternament i que, lluny d’esvair-se, s’anirà fent mes gran a mida que interactuï amb les altres cadenes de successos.
Sembla ser que la meva cara de consternació la va preocupar i la noia va abaixar el ritme.
- Miri, li posaré un altre exemple – es va acostar al senyor subjecte del nostre estudi i en veure que apagava la cigarreta li va deixar anar- per què l’apaga?
- No m’agrada fumar sol.
- I doncs? Perquè és com si només estigués fumant?
L’home es va quedar entre sorprès i pensatiu. Reflexionant sobre les conseqüències que tenia aquella frase. Era possible que aquella dona li hagués recalcat tot allò d’estúpid que té el vici de fumar? No acabava d’escopir-li a la cara que fumava per ocultar a la gent precisament els complexes que havia adquirit estant amb gent?
- Veus? Aquell home s’està replantejant la seva afició al tabac. D’aquesta manera, he trencat una de les cadenes, però n’he creat d’altres. Es un esclau com tots nosaltres, excepte tu.
- Ben mirat, potser si.
Aquella nit vaig dormir al costat d’un cos calent però l’atzar va voler que aquella noia abandonés el bar, pujant per una inacabable enfiladissa d’escales de causalitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario