- Bon dia, voldria construir una carretera
- Disculpi?
- Voldria construir una carretera
- Qui es vostè?
- Em dic Joan, i voldria adquirir els materials per construir una carretera. Si a més pogúes aconseguir la ma d’obra, seria senzillament genial.
Posem-nos en situació. El tal Joan, acaba d’entrar a les oficines de l’empresa encarregada de contruir les carreteres del pais. Ha demanat pel senyor M., el responsable del projecte de la nova carretera que ha de circumbalar la ciutat d’aquí sis mesos o dos anys, en funció de les voltarelles que facin els presupostos municipals durant aquest temps.
- Te cita amb el senyor M.?
- M’està esperant
L’alícia es l’exemple viu de la desidia dins l’ambient laboral. Sap que no l’ha de deixar passar. Sap que totes les visites del senyor M. porten una nota acreditativa amb l’hora i el motiu de la reunió. Tampoc se l’hi escapa el fet que, per motius de seguretat, tots els visitants passen una inspecció de la que en surten amb bonic carnet acreditatiu, i aquest no la té. Només hi caben dos possibilitats. O bé es algú mes important que el senyor M., o bé d’aquí poc hi haurà algun problema. Per la indumentaria del visitant, sabatilles esportives, pantalons de xandall blau cel, i camisa negre, decideix indicar-li la direcció del despatx de M. –sense títol en endavant, per abreviar-, i marxar a fer un cafè en algun bar, a més de dues illes de cases. Pel que pugui passar, es diu.
I es planta al despatx de M. No cal esmentar la llarga estona que ha necessitat per arribar-hi, les vegades que s’ha perdut ni les mirades, primer encuriosides, després preocupades dels altres treballadors que l’han vist passar reiterades vegades. O la sorpresa quan l’han vist vestit, segons la posició del seu escriptori, amb una camisa negra i sense afeitar, o uns genolls envoltats en una tela esportiva blau cel, o amb un calçat gens apte per trepitjar la moqueta grisa.
En Joan entra al despatx i diu:
- Bon dia, voldria construir una carretera
- Disculpi?
- Voldria construir una carretera
- Qui es vostè?
- Em dic Joan, i voldria adquirir els materials per construir una carretera. Si a més pogúes aconseguir la ma d’obra, seria senzillament genial.
- Ve de part del ministeri potser? Veurà, aquests assumptes els tracto sempre amb el senyor R., que…
- No no – l’nterromp – vinc de la botiga. He deixat al dependent sol durant una estona.
- Però…
- Si, ja ho sé que m’hauria de saber greu pero – torça els llavis en un somriure de complicitat – se que es quedarà amb alguna propina, de manera que ja em puc donar per perdonat.
- Segui, si us plau.
M. li assenyala un acollidora butaca de pell marró. En Joan no està acostumat a aquests luxes, i com alertat per la butaca, fa una ullada al seu entorn. Pensa que aquell despatx medeix com quatre vegades el seu lavabo. Tan que n’estava ell del lavabo! Va esperar durant els ultims anys previs a l’emancipació de la seva filla –la petita, la última en marxar de casa- fent i refent uns plànols bastant matussers per plantejar com podria ampliar el seu reducte de plaer ermitany fins a ocupar l’espai que havien deixat les seves habitacions. Les obres li van costar un ull de la cara! Pero en va quedar ben content, si senyor. No pot evitar sentir un petit deix de compassió per aquell senyor M. que es passava tot el dia tancat en un despatx tan gran, per després arribar a casa i haver d’encabir-se en un lavabo que per força, havia de ser més petit. Finalment decideix seure a la butaca marró, la trista butaca marró. Més per complaure al pobre M. que per què li vingui massa de gust.
- Miri – M. comença parlar després de servir-se una una copa de ves-a-saber-què feta de no-te’n-serveixo-perquè-no-vull – crec que ja entenc per on va.
Dit això abaixa una mica la persiana, per ocultar-se de la vista de la resta d’oficinistes.
- No seria la primera persona que bé, vol construir una carretera per facilitar, diguessim –busca les paraules adients- …la seva mobilitat – però no les troba.
- …
- Normalment aquestes persones, disposen d’una elevada quantitat de diners, que poden posar disposició de l’obra social de la nostra entitat, i com a agraïment nosaltres podem proposar un projecte al ministeri. Em segueix?
- Al ministeri? I perquè el vol barrejar en aquest assumpte?
- No pot construir una carretera i pretendre que no se’n adoni ningú! Per tant el govern n’ha d’estar al corrent…
- I ara no, no –en Joan deixa anar una mitja rialla, gens cínica, cal reconeixer- la carretera la vull construir dins de casa!
- Com diu?
- Si home, dins de casa. Veurà, el meu pis
- Pis?
- Si tinc un piset no gaire lluny d’aquí. El cas es que fa uns anys ja vaig ajuntar dues habitacions amb el lavabo i ara…
No hay comentarios:
Publicar un comentario